Les nits dels mussols

FRANCESC CAMPS I MUÑOZ

Este poeta, vos vol a tots comptar, i explicar, que de mussols, el bosc era ple, en La Canyada, només queda enyorar, a la fauna que hi havia, i el record em ve. Les cases, rodejades de bosc i matolls, i els carrers, eren sengles pedregoses, quan plovia, s’omplien, de fang i de tolls, en les tanques aguaitaven, gesmils i roses. Tot era molt més pròxim, i salvatge, i no era res estrany, veure els animals, serps, talpons, eriçons, o pardals… niar, en les cornises, o dins dels garatges. La primavera, repleta de llum i alegria, i en els troncs buits de les garroferes, era, on alguna palput, els ous posaria… per a amagar-los de rabosots, o de rates. I les oronetes, sempre passatgeres, fent els seus nius davall de les teules, i les rates penades, en les capvespres… es menjaven els mosquits, entre revolades. En els dies calorosos, en el ple estiu, el bosc es vestia de verd, molt brillant… i era, quan el bosc de sorolls es reviu, perquè les xitxarres, es pasaven cantant. I davant dels barris, frondoses pinnades, a penes eixies de casa, el bosc t’abraçava, i tots els insectes, ell ens regalaba… llagostíns, borinots, mosquits, i aranyes. La naturalesa també, ella ens assortia, de plantes aromàtiques i medicinals… romers, timons, i el fenoll, com jo li deia, que per als budells, ens llevava els mals. I també espígol, la ruda i ortigues, esparregueres, i les vares de Sant Antón, l’aromàtica herba, per a fer les olives… que ben adobades, que bones que són. I en les matinades, abans d’eixir el sol, es podien escoltar, parelles de merles… que cantant, de sobte, ens treien del son… amb les seues crides, de cantells alegres. Les nits d’antany, eren… misterioses, el bosc en el seu ambient, era diferent, criatures en la nit, vivien afanyoses, per procurar-se, el seu aliment. Il•luminaven la nit, els cuquets de la llum, mentres els renocs i talpons, buscaven insectes, i a mercé dels mussols, quedaven els ineptes… caçar en la foscor, ells, tenen per costum. Que jo els he vist, posats en els pals, escrutant en silenci, amb els seus grans ulls, molt atents vigilen, a rosegadors, o pardals, i quan cacen a u, sencer s’el engul. Quiets i vigilants estan entre l’espessor, fantasmes en la boira, com de porcellana, s’amaguen en els seus nius quan ve la claror, i dormen a fosques, quan el dia aclama. I tot açò ocorria, per necessitat, mentres els grills, amb els seus “ric, ric” música posaven en, l’atzarosa nit, era la naturalesa, amb la seua crua realitat. Les nits dels mussols, pareixen una faula, però… la vida salvatge, era una realitat, la naturalesa de hui, presa en una gàbia, i aquells mussols, van ser… a emigrar. Els grans boscos, s’han fet xicotets, quasi tot esta invadit, pel genere humà… posem remei, cuidant els nostres fets, i el bosc prenga vida, tots junts de la mà. I tornaran les aromes de plantes silvestres, insectes, talpons i rabosots, i races de aus, renocs, esquirols, serps, i les sargantanes, i els mussols, tornaran a viure… en pau. Em recorde, aquelles nits davall les estreles, quan els mussols, s’anaven cortejant… el silenci trencaven, els mascles i les femelles, perquè tots els mussols, es cridaven cantant.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

cuatro − 4 =